EL PROJECTE

[DES]CONEGUDA és el meu petit homenatge a les dones de tot el món. Petites i grans. A les que ja no hi són i a les que encara han de venir. Totes elles són figures imprescindibles a la vida de qualsevol persona, fet que per mi converteix encara més aquest projecte en un gran repte.

Vivim en una societat en la qual la paraula “dona” va associada als cànons de bellesa que ens han imposat, en estar sempre “perfecta”. Per mi, aquesta paraula va molt més enllà. És força, és coratge, és superació. Però sobretot el que sento per cada una d’elles és admiració. La vida de les dones és una lluita contínua. Per això considero que el cos femení pot explicar moltes històries, perquè n’ha viscut moltes. Petits detalls que recorden algun moment de la seva vida o que són característics d’aquella persona. Aquells que mostra amb orgull i altres que també els hi hauria de mostrar, però a ulls de qui marca els estereotips no estan ben vistos. Queden molt lluny del que seria la idea de “dona perfecta”.

Com a dona, reconec que en diverses ocasions m’he sentit temptada i pressionada per seguir el que molts creuen que és la idea universal de bellesa femenina. No m’he vist bé. He tingut moments de decepció amb el meu cos. Per sort, cada dia hi ha més dones que mostren el seu cos sense complexos. Perquè si, totes les dones són perfectes, i haurien de sentir orgull i no vergonya per ensenyar qualsevol detall del seu cos. Totes aquestes idees de trobar la bellesa només en cossos vestits amb talles petites, sense cap arruga ni forma, no creen més que inseguretat, falta d’autoestima, problemes alimentaris i odi cap a un cos que és el teu. Únic i inimitable. Motiu que hauria de ser de satisfacció i no d’avergonyiment.

Aquest projecte parla de tota la temàtica anomenada anteriorment partint dels que per mi són els mitjans d’expressió més directes i que personalment més coses em transmeten: l’escriptura i la fotografia. Una descripció a través de les meves pròpies paraules i dels meus ulls. És una manera de plasmar tan per escrit com en imatges la visió que tinc de la dona i del que representa per mi la bellesa femenina.

La meva intenció és que qualsevol dona que llegeixi el text i vegi les imatges es pugui sentir identificada, però sobretot que es valori. Que valori tal com és i que s’estimi. Que no miri alguna zona del seu cos amb vergonya. Que ho faci amb orgull i es digui que és bonica. Que es vegi reflectida en algun fragment i que en mirar alguna de les fotografies pugui dir “aquesta també sóc jo”. La finalitat d’aquest projecte és un apropament a totes aquelles dones que se senten lluny de la perfecció i una crida a mirar amb uns altres ulls. 

Parlo en un llenguatge senzill, perquè és el tracte que li vull donar. Crear imatges amb senzillesa, sense postures forçades. Perquè en el meu entendre, les coses que surten per si soles són les que desprenen més autenticitat.

[DES]CONEGUDA

Segurament no ens coneixem i potser no ens coneixerem mai, però no em fa falta veure’t per dir-te que ets preciosa. Des de les teves cicatrius més ben guardades fins al color dels teus ulls. Clars, foscos o de color mel. De pell clara o pell bruna. De cintura ampla o estreta. Amb les teves pors i les teves inseguretats. Tota tu ets un impuls que batega ganes de viure. Ets tempesta, ets cascada que baixa amb ràbia, ets la flama encesa que mai s’apaga. Intensa, lliure com l’aire que respires.

Les teves ganes d’avançar, la teva energia i força per seguir lluitant cada dia perquè tot allò que somies sigui palpable. Valenta, alegre i decidida. Imparable els dies bons. Camines decidida amb el cap ben alt com si t’haguessis de menjar el món d’una sola mossegada per si el temps decideix acabar-se abans d’hora. El mateix que a vegades se t’escapa de les mans.

Quan arrugues el front mentre et vas perdent en alguna història del teu món paral·lel. Pensant. I se’t fa aquell clotet entre cella i cella. La mirada perduda de quan t’aïlles de tot, pensant en res, mig amagada entre el fum de la cigarreta que se’t va consumint entre els dits. El somriure desmesurat que et surt de dins i tot el que tens al cap no és res més que el que tens davant. Despreocupada.

Els dies en què t’estimes i t’observes amb orgull davant del mirall. Les mans, petites o grans, que guarden el tacte de les coses que per tu són més importants. Les sanefes que van formant les teves pigues sobre la panxa o l’esquena. La forma dels teus pits. El dibuix que fan les estries sobre la pell d’alguna zona del teu cos, com fines branques d’un arbre jove que encara té molta vida per davant. Les històries viscudes que han deixat un rastre sobre la teva pell, com un record. Algunes les intentes ocultar, com si fos una part de tu que preferiries eliminar. Tot allò que tens pel simple fet de ser dona però que algú t’ha fet creure que no és bonic. I ho amagues, i ho elimines. Com si es tractés d’una cosa que no hauria d’existir. Però existeix. Fins i tot ho pots tocar. I forma part de tu.

Els peus descalços que mai es cansen d’avançar. La columna vertebral que es deixa veure com si d’alguna manera volgués dir-te que és el pilar que t’aguanta i et fa estar dreta. Les cuixes arrodonides que no tenen res a envejar a les irrealitats que et mostren les revistes. Les arrugues guanyades amb el pas dels anys, el mateix que t’ha fet més forta.

Perquè tot el que t’ha regalat ser dona és únic. Tu ets única. Siguis d’on siguis, vagis on vagis, marques la diferència. Ets perfecta, amb el que tens i el que no tens. Cada racó del teu cos té una bellesa especial, i això només ho tens tu.

Espolsar-te les pors, les inseguretats, les culpes, els complexos. Estimar-te molt fort i aprendre a valorar que tot el que tens és una gran fortuna. Perquè quan et diguin que no hi ha ningú perfecte sentis que tu ets l’excepció. I somriguis, i t’abracis. I abracis fort la vida, i que aquesta sigui l’única que et governa.

All pictures © Clara Redondo